Àngel Barco Sanz (1927 - 1989)
La vida i l'obra d'en Àngel Barco Sanz (1927 - 1989)
El meu pare, Angel Barco Sanz, va néixer a Madrid al 1927, al
que llavors era un barri molt “castís”, Lavapiés, en el si de una família de
classe treballadora: el pare, ebenista especialitzat, era el que tallava les
hèlixs de fusta de la única fàbrica d’avions que existia a Espanya, la CASA. Una mica mes de un any mes tard, va venir al mon la seva germana Adelina (1929 - 2020). Amb el començament de
la Guerra Civil, la família va ser evacuada de Madrid, primer a Alacant, i
després a diferents indrets a Catalunya. El germà mes petit, en Paco, va néixer
a Reus ja al 1938. El meus avis van decidir incorporar als dos germans mes
grans a un programa d’evacuació de nens cap a la Unió Soviètica que havia
organitzat el Govern de la República, per a garantir la seva seguretat i
protegir-los dels bombardeigs, aixó com garantir la continitat de la seva escolarització, fins que acabés la guerra. Hi van anar varis
milers de nens de diferents indrets de l’Estat, acompanyat de pedagogs,
mestres, metges, infermeres, cuiners i tota mena de personal auxiliar
seleccionats pel Govern de la República. Aquells nens van ser coneguts, amb
posterioritat, com “Els Nens de la Guerra”. Van viure varis anys aïllats, sense
contacte amb altres persones que no fossin aquelles que les havien acompanyat
des de Espanya, com una mena de “illa” espanyola en mig de la Unió Soviètica. Això
va crear un vincle molt especial entre tots els membres d’aquell col·lectiu tan
especial. Evidentment, amb la fi de la Guerra Civil amb un resultat advers per
a la República, el seu retorn va esdevenir problemàtic, i encara mes quan
l’Alemanya Nazi va envair la Unió Soviètica a l’estiu del 1941.
El Govern Soviètic, en tot moment, va prendre cura del seu benestar i seguretat, i els va anar evacuant a indrets segurs i sempre molt allunyats del front. Van rebre un tracte absolutament privilegiat respecte de la majoria de la població de la Unió Soviètica. Alguns d’aquells “Nens”, els mes adults, van ingressar voluntàriament a les rengleres de l’Exèrcit Roig per a combatre al mateix enemic que ja estava en el poder a Espanya. El meu pare i la seva germana, encara massa joves, no van patir els rigors del front (tot i que van haver de patir moltíssimes vicissituds) i van poder acabar el cicle educatiu previst. Però un cop acabada la Segona Guerra Mundial el retorn a Espanya, tot i que materialment possible, seguia sent molt complicat i arriscat. Alguns d’aquells “Nens”, pocs, van anar tornant en els anys successius. Per exemple, quatre d’ells eren a bord del buc “Semiramis”, que va tornar, a l’abril de 1954, al port de Barcelona, els presoners supervivents de la “División Azul” i altres col·lectius d’espanyols que per diferents motius hi eren a la Unió Soviètica. Aquells van ser els primers, però amb posterioritat, i poc a poc, i amb compta-gotes, d’altres “Nens de la Guerra” van anar tornant també.
 |
L’Àngel i l’Adelina Barco es trobaven entre els que no van voler tornar, els que no van aconseguir tornar, encara que les seves circumstàncies van ser diferents: ell va voler quedar-se, mentre que la seva germana sempre va manifestar el seu desig de tornar, no podent a causa de la impossibilitat burocràtica i política per fer-ho. Sigui com sigui, van romandre-hi, que va ser el cas de la majoria. Malgrat que el temps passava i aquells nois i noies s'anaven fent adults, s'anaven construint la seva pròpia vida, i s'integraven ràpidament en la societat soviètica, els vincles entre aquells "Nens de la Guerra" mai es van arribar a trencar del tot, sempre van tenir consciència de que formaven un col.lectiu. El Govern de la Unió Soviètica els va atorgar la nacionalitat soviètica (fins llavors, havien tingut el stàtus legal d'"apàtrides")i els va oferir la possibilitat de seguir estudiant, en principi una formació que hagués estat (per fer un símil) una cosa intermèdia entre l'actual Formació Professional i una Llicenciatura Universitària Tècnica, mantenint-los durant la seva durada, una fita impensable per als espanyols de classe treballadora de l'època. El meu pare va estudiar per a Perit Tècnic de Construcció de Carreteres i Ponts. Va ser llavors quan Ángel va conèixer una dona que per edat hagués pogut ser la seva mare, i que de fet el va fer de segona mare, allotjant-lo a casa seva, i a l'Adelina també. Aquesta dona, en veure com dibuixava d'Àngel, el va animar a estudiar una professió que li permetés desenvolupar tot el seu talent, com l'arquitectura, i va ser llavors quan el meu pare va descobrir la seva veritable vocació, i la seva gran passió. El nivell tècnic de la formació que va rebre a la Facultat d'Arquitectura de Moscou era molt alt i molt exigent. Però ell sempre va ser un molt bon estudiant, evidenciant facultats extraordinàries, talent, rigor i gran capacitat de treball. I a la Facultat va anar també desenvolupant plenament el seu talent per a la creació gràfica fins a un nivell impensable i sense antecedents a la seva família, encara que el seu propi pare sempre havia estat molt creatiu i artístic en el seu treball com a ebenista (es podia dir que tenia una mica d'escultor ). A mes de un molt bon arquitecte, l’Ángel va esdevenir un grandíssim dibuixant i pintor. A aquella època, els plànols i representacions arquitectòniques de tota mena es dibuixaven exclusivament a ma i sobre paper, i amb molt poc marge d’error. Un arquitecte, a mes de saber fer càlculs i determinar proporcions, requeriments i càrregues, també havia de saber dibuixar a ma, i molt be. Havia de tenir molt d’artista, independentment del tipus d’edificis o estructures dels quals fos el responsable. L’expressió artística va esdevenir des de aquella època el seu principal entreteniment i la seva principal activitat durant el seu lleure: mai no es sentia mes feliç que quan podia pintar o dibuixar, preferiblement a l’aire lliure, i tenint com a objecte del seu art motius arquitectònics, urbanístics, o paisatgístics. Durant una festa a la Universitat va conèixer a la seva futura dona, la Nina Samodelova (1932 – 2011), estudiant de Filologia Alemanya. Els dos van acabar les seves respectives carreres al 1955 i van aconseguir establir-se a Moscou, fita gens menyspreable perquè l’Estat Soviètic llavors et garantia un lloc de treball d’acord amb la teva especialitat i habitatge de franc, però no necessàriament a la capital, que es on volia anar a parar tothom perquè era allà on hi havia millors infraestructures, serveis i l’aprovisionament era millor.
La intenció de la jove parella era viuree com una família soviètica mes (era el que per llavors es denominava "matrimoni socialista"). La inexistència de relacions diplomàtiques entre Espanya i la seva nova pàtria i la incertesa sobre el tracte que podrien rebre si trepitjaven la Península Ibèrica semblava impossibilitar del tot un possible retorn, i de totes formes, les coses no els anaven malament, al menys des de la perspectiva que tenien llavors. Els dos tenien feines ben pagades (sempre dins dels paràmetres existents: la “filosofia” oficial soviètica consistia en que, per a assolir la igualtat entre tots els ciutadans, els salaris no podien ser massa diferents, sigui quina sigui la feina desenvolupada), estables i segures. I els vincles amb Espanya, amb el temps, s’estaven fent mes i mes febles, tota la seva vida la tenien a Moscou. Van tenir dos fills amb deu anys de diferència: el meu germà Antoni, (1956 – 2014) i jo mateix, al 1966. Però, fins i tot abans de que jo nasqués, va passar una cosa que va canviar el rumb de la seva vida i naturalment, la de la seva família. L’Àngel, la Nina i l’Antoni van aconseguir anar de vacances (en tren) a Espanya a l’estiu de 1965. L’Àngel es va retrobar amb la seva família, que s’havia establert a Barcelona, la qual cosa, evidentment, el va emocionar molt, i a mes va trobar un país molt canviat respecte al que ell podia recordar, però tot i així, el que va veure, li va fer sentir que era allà on realment pertanyia i on volia viure. El sol, la llum, el clima, la gent, el menjar, els costums, l’idioma... era una cosa única, sense parlar dels tresors artístics de tota mena que existien a Espanya, que ell, un amant fanàtic de l'art, fins llavors s'havia ressignat a no poder conèixer mai directament. A partir d’aquell moment ja no va deixar de donar voltes a la idea de tornar, tot i que representava un canvi molt radical en la seva vida i la de la seva familia i un repte envers el qual sentia una certa prevenció. De la part del Govern Soviètic no hi havia, però, cap dificultat burocràtica per a poder marxar. De fet, aquest mateix Govern li va oferir la possibilitat d’anar a treballar a Cuba com a arquitecte després de la pujada al poder de Fidel Castro, però ell s’hi va negar sempre. Si tenia que marxar de la Unió Soviètica, tindria que ser a Espanya. Hi van anar de vacances un cop mes (també en tren), a l’hivern de 1969/70, deixant-me a mi, llavors de poc mes de tres anys d’edat, a Moscou a càrrec de la meva àvia.
 |
| La família Barco al Maig de 1969 |
Es poden entendre els motius de la seva vacil·lació. Encara que a aquelles alçades no hi havia riscos per la seva vida, o possibilitats de trobar-se amb problemes legals, s’havia d’entendre que ni la seva dona, ni els seus dos fills, no tenien cap mes vincle amb Espanya que ell mateix, i la seva adaptació i integració era una incertesa total, especialment en el cas de la Nina, que havia viscut tota la seva vida al si de un sistema de valors, i una entorn polític, social i cultural que no podia ser mes diferent. A mes, la mare de la Nina, la meva àvia materna, que vivia amb nosaltres (la Nina havia estat filla única i durant tota la seva vida havia viscut amb la seva mare, vídua des de jove) no podria acompanyar-los, doncs a aquella època no hi existia encara el concepte de “reagrupament familiar”, i menys entre dos països com Espanya i la Unió Soviètica, que seguien sense establir relacions diplomàtiques. Per altra banda, l’Àngel s’havia adonat que, amb un títol com el d’arquitecte i el seu talent, estava literalment malbaratant la seva vida, feina i talent a un indret amb una economia cent per cent planificada, centralitzada, estatalizada i rígidament reglamentada, i en canvi, s’havia assabentat, amb els seus propis ulls, que alguns dels que havien estat “Nens de la Guerra”, que havien estudiat a la Universitat a la Unió Soviètica, i que ja havien tornat a Espanya, havien assolit una gran prosperitat exercint la seva professió. Finalment, va prendre la decisió d’anar a viure a Espanya al 1973, després de trenta i cinc anys a la Unió Soviètica. Per llavors, la Creu Roja Internacional feia les gestions necessàries per a que les persones que s’havien vist obligades a viure lluny dels seus països d’origen a causa de la Segona Guerra Mundial, poguessin tornar. La família va viatjar aquest cop en avió (sufragat per la Creu Roja; les nostres propietats (fonamentalment llibres) embalades en gran caixes de fusta, van viatjar en vaixell, perdent-se una part pel camí), fent escala a Paris, ja que llavors no hi havia vols directes a Espanya. Donat que els seus familiars mes propers seguien vivint a Barcelona, va ser allà on ens vam establir.
En arribar, com era de preveure i el meu pare es temia, el primer tràmit a superar va ser el reconeixement de que els nouvinguts constituïen des del punt de vista legal una unitat familiar. Com era pevisible, hi van problemes per a legalitzar el seu matrimoni. Però es va aconseguir, i molt aviat l’Àngel va trobar feina a un dels mes importants estudis d’arquitectura de Barcelona. Li van pagar un bon sou, amb la qual cosa el problema de la subsistència de la família a la Ciutat Comtal estava resolt, però de seguida es va trobar amb un problema burocràtic molt seriós amb el qual no havia comptat: a Espanya el seu títol d’arquitecte obtingut a la Unió Soviètica no li va ser reconegut, i per tant, no podia exercir com a arquitecte. Es va veure obligat a guanyar-se la vida com a delineant, es a dir, posant sobre paper les idees i dissenys dels arquitectes pels quals treballava. Per llavors, aquesta feina es seguia fent exclusivament a ma, i la qualitat d’aquesta feina depenia fonamentalment del talent del delineant com a dibuixant: l’era dels ordinadors, software d’arquitectura, plotters i impressores de gran format encara trigaria gairebé dues dècades en arribar. Per si fos poc, tot just després d’arribar, a Octubre del 1973, va esclatar la Crisi del Petroli, que de seguida es va convertir en “Crisi” en general. L’economia es va començar a ensorrar, i les xifres de l’atur es van “disparar” fins a límits mai coneguts abans. A l’estudi on treballava el meu pare van haver de fer molts acomiadaments per a reduir despeses (del voltant del 90% de la plantilla), però mai li va tocar a ell, perquè els seus caps, en tot moment, van saber apreciar la seva gran vàlua, i el volien al seu costat. També va establir vincles d’amistat amb el “gremi” dels arquitectes de Barcelona, i tots van reconèixer, per unanimitat, que aquell madrileny que havia vingut de Moscou era un autèntic mestre en la seva exigent professió, però un mestre que no podia treballar d’arquitecte perquè el reconeixement de la seva titulació no arribava. I a ell li va significar una enorme frustració perquè el seu pla per a millorar la qualitat de vida de la seva família no estava funcionant. Durant prop de deu anys, va viure sotmès a un gran neguit, decebut i impotent. A mes, com era de preveure, l’adaptació de la Nina a l’estil de vida barceloní va resultar molt lent i mai reeixit del tot, i ella també va tenir tots els problemes del mon per a que se li reconegués la seva titulació universitària, per la qual cosa es va haver de conformar amb feines precàries. La família va tenir que anar a viure a un habitatge de protecció social perquè ja no es podia permetre pagar un lloguer a preu de mercat (un preus que anaven en constant augment), per llavors tots els diners que entraven a casa procedien del sou de delineant de l’Àngel. El seu fill gran li va provocar també neguits i desencisos. No obstant, tots aquests problemes i dificultats familiars no va influir en la seva producció artística, de fet li representava una vàlvula d’escapament que li impedia tenir el cap constantment ocupat amb disgustos. Va seguir pintant i dibuixant durant les seves estones de lleure i les seves vacances tant o mes com abans. Les destinacions dels seus viatges per motius de plaer sempre eren indrets on podia trobar tresors arquitectònics i artístics, i que es podia permetre pagar: Itàlia (Roma, Florència, Venècia), Paris, Londres, Viena, Amsterdam, Suïssa i sobretot per tota Espanya, que no està precisament mancada de llocs de gran interès. No podia treballar d’arquitecte, però podia complir un altre dels seus somnis que anys enrere li semblaven utòpics: podia veure amb els seus propis ulls, i pintar i dibuixar ciutats, conjunts arquitectònics i edificis que quan vivia a la Unió Soviètica només podia veure en fotografia a enciclopèdies i tractats. Puc recordar, per exemple, com d’exultant es trobava a Roma, a l’estiu de 1977, on ens descrivia, glossava i lloava els monuments que a cada pas es troben a la Ciutat Eterna.
Al 1977 es van restablir les relacions diplomàtiques entre Espanya i la Unió Soviètica. Amb això s’obria la possibilitat de reconeixement del títol d’arquitecte de l’Àngel, però per llavors hi havia molt poc “rodatge” al mon de la burocràcia per a tramitar documentacions procedent del països llunyans (per exemple: els documents seguien “viatjant” en forma de paper, per correu ordinari) i les coses van anar amb molta lentitud, fins a l’extrem de que se li va suggerir que potser acabaria aconseguint el títol abans si es tornava a examinar de totes les assignatures, com un estudiant qualsevol. Ell sempre s’ha va negar, i va seguir “batallant” amb tots els mitjans al seu abast, fins que a l’any 1983 finalment va poder-se inscriure al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) i va poder començar a exercir. Per llavors ja es trobava en la meitat de la cinquantena, el seu fill gran ja havia acabat la seva pròpia carrera d’arquitecte, i jo estava a punt de començar la Universitat (però jo no vaig seguir la “tradició” familiar).
Va ser tot just llavors, a la segona meitat de la dècada de 1980, quan per fi va poder començar a viure de la forma en que havia planejat quan va decidir tornar a Espanya, i quan per fi va poder comprovar que el seu talent estava adequadament retribuït, i la seva família per fi podia assolir un nivell de benestar amb el que sempre havia somiat. Va poder comprar un habitatge ampli i còmode (tot i que no pas massa luxós) a un bon barri residencial, amb els fruits dels seus primers honoraris coma arquitecte col·legiat. Però, per desgràcia, va tenir molt poc temps per a gaudir de la nova situació. Ja a començament de 1989 es va començar a trobar malament, i des de la primavera d’aquell any ja no es va trobar en condicions de treballar. Encara va poder pintar unes poques aquarel·les mes aquell estiu, però ja no va poder anar de viatge, i va morir a casa seva a l’Octubre de 1989.
La producció artística d’en Angel Barco va ser extraordinàriament amplia, i prodigiosament prolífica. Pintava i dibuixava, sempre per pur plaer i goig personal, en qualsevol estona lliure, els dies entre setmana, els caps de setmana, i sobretot durant les vacances (era molt habitual que es llevés molt a primera hora, abans que la resta de la família, per a aprofitar la llum i enllestir alguna pintura o dibuix abans de l’esmorzar). Tota obra que començava, l’enllestia aquell mateix dia, poques vegades en mes de una hora. Sempre eren quadres de format petit o mitjà, de grandària DIN A2 a DIN A4. Al llarg de la seva vida va crear, literalment, milers d’obres sobre paper: fonamentalment, aquarel·les i dibuixos (a llapis, al carbó, amb retolador o a ploma), però també pintura al pastís i gouache o témpera. Mai va pintar a l’oli perquè exigia una preparació mes llarga, requeria de teles relativament costoses, i a mes, no es podia realitzar el procés creatiu a l’interior de un habitatge per la seva forta olor. Els motius de les seves obres mes reeixides sempre tindrien a veure amb arquitectura, urbanisme, o art: carrers, façanes, arcs, torres, places, conjunts arquitectònics, però també va pintar forces paisatges de muntanya i marines. Li atreien molt les obres mestres (arquitectòniques) des del punt de vista històric o artístic, doncs sentia una veritable adoració envers els grans arquitectes de la història (també els contemporanis), però també li agradava pintar les expressions artístiques arquitectòniques populars, els barris històrics i els pobles estèticament atractius o pintorescs, carrers o racons antics i que feien bona patxoca, de qualsevol ciutat. Gaudia especialment pintant al natural, plantant el seu petit cavallet i la seva caixa de pintures davant del monument o indrets que volia immortalitzar. En els casos en que no li resultava possible, doncs eren poques les setmanes en que podia gaudir de vacances cada any, sortia a pintar als carrers de Barcelona. O pintava de memòria, o molt sovint, a partir d'algn esboç previ (en el seu temps lliure mai soria al carrer sense endur-se un bloc de dibuix i uns quants llàpissos). Molt excepcionalment creava una obra a partir de una fotografia, una diapositiva, una postal o copiava a partir d'alguna obra previament existent de un altre artista. El seu estil, amb aquarel·les de colors molt vius que conformaven un realisme aclaparador, amb gran sentit de la perspectiva i veritable ull clínic per a escollir el punt de vista idoni en cada cas, i dibuixos amb gran atenció al detall en el que sabia destacar l’element mes important a cada escena, li va permetre crear una obra tècnicament impecable i fins i tot impressionant (un amic seu, arquitecte de gran renom a Barcelona, em va confessar un cop que “mai havia conegut a ningú que dibuixés tan be”), no va evolucionar el mes mínim amb els anys. Les circumstàncies personals o el context polític o socioeconòmic en el que li va tocar viure que van marcar la seva vida no van influir en la seva obra, llevat, evidentment, del seu lloc de residència, ja que això la donava accés a uns indrets o uns altres, uns paisatges o uns altres, uns monuments o uns altres. No es pot dir que hagués tingut “etapes” o “èpoques”. Obres fetes amb trenta anys de diferència, podrien passar per totalment contemporànies. Però sempre amb una forta personalitat, úniques, diferents a les de qualsevol altre artista.
Malgrat que va dedicar la seva vida (durant les estones lliures) a crear obres d’art, mai va voler fer cap exposició o mostrar les seves obres al públic. I molt menys, se li va passar pel cap mirar de vendre-les, malgrat que en vida em consta que va rebre moltes ofertes. Gairebé ningú, fora dels seus familiars i alguns amics, van poder veure cap obra seva. Considerava que ell era un arquitecte, que amb l’arquitectura es guanyava la vida, i que aquella (el dibuix i la pintura) era una simple afició i que creava art per a ell mateix, per pur plaer i perquè era precisament aquell ràpid procés creatiu el que li proporcionava la mes gran de les satisfaccions que coneixia. A totes les seves obres les aplicava un fixador i les emmagatzemava en carpetes, classificant la majoria pels llocs i anys en que van ser creades. Però no va crear cap catàleg, classificació ni llista d’obres seves, ni que fos parcial. Com que totes les obres eren sobre paper de de petit format, en una sola carpeta en podia tenir desenes i desenes. En un arxivador, a prop de un centenar. I va deixar no menys de cinquanta arxivadors i carpetes plenes a vessar. I un cop enllestida i arxivada una obra, se’n oblidava d’ella, no la tornava a veure mai mes, ni la ensenyava mai a ningú. I molt menys la retocava o en feia una nova versió. Unes poques, sempre segons el seu criteri, les va fer emmarcar, i les va penjar a les parets de casa seva. Existeixen unes poques, que es poden comptar amb els dits de una ma (i sobrarien dits) les va regalar a algun amic o company de feina. Soc de l’opinió de que el mon de l’art ha perdut molt no només amb la seva mort, sinó amb la seva negativa a exhibir la seva producció.
